|
PESCADOR
NOFRAGODE DILHA DE MONTE CARA
|
|||||
|
Bandirinha prete manchê más um dia ta gorgoloteá na vente, lá derriba na tope dolte daquel mostre de Captania de Porte Grande de Mindelo, pa desuspere de populaçon e sobretude de nôs pove pescador. Má moda lei de mar ta mandá, era pa alertá pove cuntinuaçon daquel mau tempe diquinoce de Setembre que já tinha más de dôs semana instalode cforça sem amdjorá, na tude nôs Ilha de Cab Verd. Basta,era um monzada de bote ma naviu e tê alguns vapor fundiode, marrode, gatchode daquel temporal de matá, dentre de nôs Baía de Porte Grande, ta esperá mau tempe passá, sem podê sei na lorgue, pamode quel bandirinha prete quera não sô sinal de mau tempe pa navigaçon cma também proibiçon de saída de Porte, lei e orda de Captania. Pescador, tude desconsolode toiá dia tentrá, dia ta sei, ta espiá pa mar cmon na quexada, chei de raiba, lá na esquina de Bar Tubarão de nôs grande amigue Ti Faustino que Deus dal céu. Home de bem e cumprindido de situaçon de miséria de sê pove pescador quel tava conchê moda palma de sê mon e sabia que nera gente malondre.
Pamode sempre que tempe dexás, tude dia que Deus tinha na cruz, ês tava betá sês bote na mar log cidin, pas bá pescá pexe pa pô pove na mesa. E assim caquel gonhe, podia dexal um truqin na sê Bar pa ijdal também bai ta ganhá sê vida. Assim, quonde ta tinha crise desse natureza na terra, Ti Faustino sempre tava cuntinuá ta vançá sê pove pescador, ta dás fiode de tude o quês ta tinha falta ô mestê. Porque el sabia cma log que cosa tava pô na camin, sês fraguês pescador, tude home de palavra quês era, tava bem pagal depôs. Situaçon tava prop dure, ês sem podê betá bote na mar pa basse ganhá quel pon nosse de cada dia, cada vez más ta tmá fiode, caquel continha lá na Tiu sempre taumentá. Cosa que nera vida dhome. Tude ês cuns cara triste, moda chocalhe, sempre puste na tchon chei de vergonha. Ti Boda, chatiode daquel situaçon, já tava estode pra lá tê ta falá cuntinua el sô, moda gente dode, ta dzê cma na vida dvera um home sem denher na bolse nera nada, cosa já ca tava ta dá e quês tinha era que resolvê quel problema dum manera ô dote.
Enton cosa bá tinfetá, ês tude quebrode nem Djosa, cum raiba de gaita daquel mau tempe e quel mar, sem podê dá um pardal um lonche quontamá podê pagá cumpanher um grogue. Assim, na mei daquel afronta Maria, Ti Boda ma Cunha, pescador valente daquês banda, prop vassalode, sei log ta espiá cumpanher pês basse betá bote na mar e venturá um pesca, nem que fosse só norela de tchon de mar de nôs Baía. Ma prublema, ê que tude cumpanher quês tava ta dá fala ca tava ta sinti coraja de linhá ma ês, quê dvera quel tempe tava prop desaforode, sempre cvente e um mar revulteode c viraçon de Norte. Enton, lá pa da tardinha, bem parcê mas dôs lançode, home de sês mar, tude ês de escola de vela de Jon dAlcanja de Calhau, sô valente, home de sês soc de julbera que ca tinha mede de mar, decidide a linhá naquel ventura. Um verdader grupe de valente cTi Boda, Cunha, Djondjon subrim de brumedje, ma Zac de San Anton la de Tarrafal de Montrigue.
Na dia siguinte, sexta-fera de madrugada, gatchode de Captania, na mei daquel temporal, ês betá sês bote a vela na mar, pra boxe um csinha de Plurim de Pexe c vente de popa, ês sei ta buliná, tud rojadin norela de tchon, ês ba tê passá tude quês ponta de Cais de: - Shell, Caizim, Corê, Wilson, Cova dInglêsa, Galê, tê tchegá deboxe de ponta de Morre Brónc. Lá deboxe de Morre Brónc era cada castel de mar, quês tive de marcá um tempe de espera, tê dexá marê vrá e manhã cabá de manchê, pês podia navegasse, tentá dobrá Ponta de Morre Brónc e entraba na Baía de Flamengue (camin de S. Pedre lode de mar) ondê que mar era sempre calme e ta tinha bons pexe de cabeça moda (garopa, badeje, beneteia etc...). Ma, quel mar sempre brobe, inda más caquel viraçon dága de Norte, pô Zac quera rapaz más nove de grupe ta reclamá e log el riagi ta dzê: - Ó mnis, ó ques questel de mar?! Dês tê hoje mi nooá!!! Ês cosa ta prop fei, nô nti ta bá podê passá Ponta de Morre Brónc. Amdjor ê nô vrá pa traz! Djondjon, sê tiu, reagi e mandal log quel calá boca ei, quê home de mar nta reclamá. Log que dia manchê, na mei daquel Sol ma vente trapaiode, ês rancá naquel butin a vela na mei daquel temporal, moda um casquinha de mancarra, além ta bai, ta navegá, ês só ma Deus, ta bai... ta bai, manobra derriba de manobra c Deus sempre ta cumpanhá criston na mei daquês castel de mar. Enton Djondjon, cmon na leme, oiá um rajada de vente ta bem, mandá largá vela ma fui já tarde, foi log um grande trapaiaçon, siguide dum monzada de vaga ta bem uns derriba dotes. Nos amigue, c bote e tude ca pude guentá quel estocada de mar, dá bote ruvrá lá naquel lorgue perigoso de Ponta de Morre Brónc, cunchide na terra pa sumeter de tcheu pescador. Zac, na mei daquel chatice, primer pessoa quel pensá, moda el contá, foi na sê Ti Jon dAlcanja e el bá log ta dzês: - Ahhhh, se Ti Jon tava ei, nô ntava revrá nem flaça... á quêlê!!! Ma lá ca tive resposta, quê Djondjon patron de bote, na mei daquel situaçon, tava más era ta pensá na juntá sês cumpanher pa dás quel voz de capton e dzês: - Calma, cumpenher! Ucis nlargá bote! No fecá ei tude junte derriba de bote e sem mexê mute. Basta Ti Boda, de nutinha, quonde el tava estode carrosque csês dôs gruguinha na butche, lá na balcon de Bar Tubarão, tava cumeçá ta contá sês storia, caquel calma de pescador bedje, vivide bem vivide, mil e um vintura pês mar aboxe. E, tude gente lá na Bar tava pará puvil. Enton, sempre na cuntinuaçon de storia, el tava repetí cma naquel hora, quonde bote ruvrá, tude espece dideia bês na cabeça: - quês mnine ma amdjer quês tinha dexode na casa, tubarão, morré fogode de cansera, etc, etc, malagueta.
Tude ês, derriba daquel butin, ta esperá quel hora. Ma, moda Ti Boda tava repetí sempre na sê stora, bodzê pa quebrentá quel ironia de sês destine de pescador: - sô ta morrê quem Deus dexá pa morrê, isto ê, quonde sê hora tchegá. Na mei de tude aquel afronta, um porta bem abris, cajuda de Deus, quê bem parcês na linha de navigaçon, mesme pa sorte, ta sei de Baía de Porte Grande de Mindelo, um vapor de cumpainha Loyd Brasileiro, daquês que tava parcê sô cuns fer dingomá. Tude pintode por dentre de brónc, sem chaminê e de cósc prete. Era daquês vapor na época que tava carregá mineral de Brasil pEuropa. Nome del era Loyd Aruba. Enton, vigia da lá derriba, na bretche (poste de comande) ma marinher de leme, oiá nôs amigue na mei daquel tormente. Ês gritá: - Hooomem ao mar! Enton, ês rufenás corda cum boia, tê cunsigui panhás e pôs na sêc. Um sorte de lacacai, dzê Ti Boda ta benzê sê nome de Pai, Fidje, Espirte Sonte... Amen! Log quês sebi na borde tude moiode nem uns ptin, Capton de Loyd Aruba, chei de pena e admiraçon, dzês: - Seus Chapas, puxa que vocês são valente pra chuchu, nem jangadeiro do Ceará. Sair com um temporal desse com a concepção da praia embadeirada di preto?! Caramba! Não vou voltar, não! Eu vou levá vocês pró Brasiu. Vamos estar lá três semanas e depois trago vocês pra terra di volta. Tá? Tude moiadim ta tingui de friu, ês ca tinha ote soluçon senon dzê cma sim. Uli nôs amigue imbarcode pa Brasil, num viaja quês ca tava nem ta esperá. Ês fui mude bem tratode na borde, ma na Brasil. Ês cmê vatapá, fejon pritim, farofa amarela cazete di dendê. Sô que pra lá ca tinha quel bom grogue de Bar Tubarão de Ti Faustino, ma tinha otes cosa moda quês coque, tchmode pitú, caipirinha, cachaça, quês bibê bem bibide. E ês otchá quês dia passá mute rapte que tê ês ca nem dá fê. Assim, ês tive ses três semana na Santos. Lá ês vivê quês dia moda sês tivesse na sês terra Soncente, ma sempre caquel sodade prop que tude criol ta sinti de sê terra ondê quel tiver, o quera normal. Três semana depôs, uli nôs quate amigue de volta pa sês terra de Soncente de Cab Verd num descontra, desimbarcode, prop desimbaraçode, tude bnitim, prop scantchim de fote brónc ( terno branco moda Cunha bem ta tchemal ), tchapizim de paia brónc cfita prete, sapatim brónc e um truquim na bolse, prop sabim.
Moda ca podia dexá de ser, tive gente na terra que pensá cma ês tinha murride, quê Loyd Aruba, na pressa, nunca tchegá de cumenicá pa terra sês tinha ês panhode ô não. Otes, chei de ligria e contente dincontrá ses amigue e cumpanher. Basta, na casa de Cunha, tê jas tinha levantode um Altar de Sete Dia. Ma, assim cma nuvidade tchegá na casa, ês desfazê log quel Altar da lá pa ca dá azar. Tude ês tava bnite, bem bestide, cum data de gente pa traz dês. Log quês desimbarcá, respeite pa tradiçon, ês bai log rudiá Igreja, cumpanhode sempre pa quel trupida de gente curiose e tcheu de sês cumpanher pescador, quê mama tava prop grosse, mode quel truquin quês tinha na bolse. Depôs de rudiá Igreja, fui rumo Bar Tubarão de nôs Ti Faustino, ba trá quel ága de mar. Na mei de tude ês quate cumpanher de ventura, sô nôs amigue Cunha ê que, naquês poc dia quel passaba lá pa Santos na Brasil, já tinha esquecide de falá sê CRIOL. Basta gente tava dal fala, log el tava respondê, num linga trapaiode, inventode pa el e sô dseu, ta crê convencê pove cma era brasiler quel tava ta falá. Pa depressa, jal tinha esquecide tê sê linga que Deus dal. Quonde el tchegá na casa de sê mãe, vezin ma tude gente de sê aldeia tava prop contente doial cvida. Enton, sê mãe, tude feliz, vrá dzel: - Ah, Cunha, nha fidje, Onje de bô Guarda Sonte de bô Nome. Sentá, na paz de Deus, bô bem cmê esse catchupinha c pexe cum gordobe e que diasá bô ncmê. Cunha, tude chei de bajofaria, proveitá log docasion pa manifestá sê stile brasiler diante de sê mãe ma tude quês gente de casa que tava lá. El vrá, el perguntá Ti Boda, sê cumpanher de viaja de Brasil, naquel LINGA quel jal tinha ranjode, inventode: - Qui istá dijendo a mãe ???... Qui istá dijendo??? Ti Boda, quera um home que ca tava gordá ninguém sigunda, chatiode, pará, fecá ta espial dentre de cara, depôs na mei de tude quês gente dal sê bom resposta lá bem dode e ba ta dzel: - Adèche Cunha, dexá de bôs desparate. Bô mãe, ctude sê mizade ja benzebe corpe, agora jal pobe ês bom prote de CATCHUPA CPEXE que diasá bô ca cmê, li na mesa. Amdjor ê bô cmel e bô dá Deus santas graça, pa nunca el faltobe derriba de mesa, quê ca tem mute tempe que nô escapá de morrê na mar de canal ok?! Cunha, teimose nem um cabeça de mula, ca queris uvi cTi Boda nem ninguém. Enton, el torná repeti quês palavara na sê stile inventode más um vez, sem mede de passá pa parve, ta tentá convencê sê mãe, ma tude sês gente de casa que tava lá ta cumpanhás, el torná abri boca el bazá más um de sês brasilerada inventode seguide dum: - AAAHHH MAMÃE!... ISSO É CARRUPA MAMÃE?! CARRUPA, MAMÃE?! MA COM PERREQUE?! (Ah Nha Mãe! Ês cosa ê catchupa nha Mãe?! Catchupa nha Mãe?! Ma c pexe?! - era o que CUNHA queria dzê sôs pa dá stile). Basta sê Mãe, ma tude quês gente tava lá tude morte de rise, quê Ti Boda vrá torná dzel: - Om, Cunha, já ta na tempe ma ê de bô cabá quês desparate, bô falá CRIOL, quê bô linga que Deus dobe. Bô ca tita oiá cma mi Ti Boda dês li, ma tude nôs cumpanher, moda bô, nô tive lá pa Brasil sô quês dia, ma nô ca esquecê de falá nôs linga. Dexá ma ê de dá show, quê ês cosa de bossa ca tita pegá e já bô tita mas ê ta cumeçá dinfeton. Basta, quês palavra de Ti Boda, inda más na mei de tude quel pove, fazê bom efeite, quê dá bodzê ês despertá Cunha de sê sonhe. E, log el largá quel bajofaria da mon, el pô ta falá sê CRIOL dritim, moda tude gente, sem gaguejá. E bodzê quel esponte abril apetite, quê depôs el dá sê CATCHUPA CPEXE na corpe bem dode, tê quel cmê três vez. Zizim Figuera (José Figueira, Júnior) Comentário: Zizim de
novo ao nosso convívio. Bem-haja, fazia muita falta. Grande Abraço
de Fajã e Saninclau, por onde andou... Vi pela foto que lugares
como Pico Agudo, espaços de minha infância lhe são
familiares. Um rijo abrço patchê Comentário: Deolinda
Camões ducamoes@hotmail.com
Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Comentário: Vasco Nobre da Cruz vnobredacruz@yahoo.com.br Comentário: Iolanda Antunes iolantunes@yahoo.com.br |